"La cicatriz llevaba diecinueve años sin dolerle. No había nada de qué preocparse".
Amb aquesta frase, es posa fi a una història que va ser tèstic de la meitat de la vida de la Charlie i, ara, es troba buida.
Potser també és pel fet de haver tornat de camping amb els amics, potser és per què no tornara a veure a l'AD en molt de temps, o potser és per què troba a faltar BCN, "La Banda del Patio", MSquared, etc. o, no val la pena engaynar-se, potser és per una mica de tot a la vegada.
El que la Charlie té clar, és que aquest encara pot ser un gran estiu; malgrat la morriña, el fi de les grans històries i certs plas trencats.
Pel que fa el present, Charlie no et vol veure davant del seu nas de payaso, no vol respira l'aire que tu respires, no vol abraçades buides, ni por a trobar-te, ni li ve de gust odiar-te. No pensa de cap manera continuar amb aquest estúpit infern sonstenible. I no vol tornar a equivocar-se, mai més.
Aixì que martxa. No lluny, ni durant molt de temps; martxa de tant en tant; en aquest dies quan estar amb els seus amics no paga la pena si ha de soportar-te.
És clar, ara, que res tornara a ser com avans, però això no implica que no pugui ser millor.
